EUDALD BACH HERAS, UN "INDIANO DE MONTESQUIU"

EUDALD BACH, L'INDIANO DE MONTESQUIU

Eudald Bach, era un noi nascut a Montesquiu, fill d'un fargaire d'aram que tenia la seva pròpia farga al poble i que va voler anar a fer fortuna a Cuba, com tants altres nois catalans de principis del segle XIX. 

Tenim la sol·licitud que en aquella època s'havia de fer per poder viatjar a l'illa de Cuba, que encara pertanyia a l'Estat espanyol. En aquesta documentació, veiem que l'Eudald Bach demana anar a treballar al comerç que tenia un empresari mataroní anomenat Pau Martí, que ja estava instal·lat a l'illa i tenia el seu negoci funcionant. 

Què sabem de l'Eudald Bach?

No tenim gaires referències de l'Eudald, ni sabem si va aconseguir fer fortuna a Cuba, tot i que no sembla gaire probable, ja que no es troba documentació associada que faci pensar que hi va triomfar. El que sí sabem és que va ser batejat a Montesquiu el 20 de maig de 1797 i era fill d'Eudald Bach, fargaire i Marianna Heras.

Aquí tenim la còpia de la seva partida de bateig, que va presentar per aconseguir l'autorització per anar a Cuba

Veient d'on són els padrins de l'Eudald, podem suposar que la família venia de Campdevànol i de Ripoll i s'havien establert a Montesquiu a finals del segle XVIII. Sabem que a Campdevànol va haver-hi moltes fargues, algunes de les quals van subsistir fins al segle XX. A Ripoll també va ser molt important la indústria del ferro i l'aram durant molts segles.

Els fargaires d'aram a principis del segle XIX

La feina dels fargaires de coure a principis del segle XIX formava part d’un sistema preindustrial profundament arrelat en la geografia i els recursos naturals de la comarca. A diferència de les colònies industrials tèxtils del Llobregat o del Ter, el Ripollés (i especialment la vall del riu Freser) tenia una tradició metal·lúrgica centenària basada en la transformació del ferro i, en menor mesura, del coure. Els fargaires de coure eren artesans especialitzats en fondre, refinar i fer un treball inicial del coure, sovint en petites fargues hidràuliques situades en llocs remots. Per aquest motiu, podem pensar que la farga d'Eudald Bach pare podria estar ubicada en els terrenys on a finals del segle XIX va construir-se la colònia de la Farga, ja que sabem que va pendre el nom d'una antiga farga preexistent. 

A principis del segle XIX, la metal·lúrgia del coure al Ripollés encara operava amb tecnologia bàsicament preindustrial:

• Forns de fosa: S’utilitzaven forns de carbó vegetal (no de carbó mineral, que no era abundant a Catalunya) per assolir temperatures suficients per fondre el coure. Aquests forns eren petits, de càrrega intermitent, i sovint construïts amb pedra refractària.
• Energia hidràulica: Com en moltes activitats industrials de l’època, la força motriu provenia de rodes hidràuliques accionades pel riu (com el Freser, el Gurri o el Ter). Aquesta energia movia martells pilons per aplanar el coure fos en planxes o per forjar peces. 
• Organització familiar: La farga sovint era gestionada per una família, amb el cap (el fargaire) com a mestre fonedor, i altres membres (fills, aprenents, jornalers) realitzant tasques auxiliars: preparació del carbó, manipulació del mineral o manteniment del forn.

Com es treballava el coure?

El treball del fargaire de coure incloïa diverses etapes:

• Recepció del mineral: El coure no s’extreia habitualment al Ripollés o a Osona; es comprava ja mig fos com a "coure brut" provinent de mines d’altres regions (per exemple, de Río Tinto a Huelva, o fins i tot de l’estranger). En alguns casos, podien rebre minerals locals si hi havia jaciments actius, però això era excepcional.
• Refinat: El coure brut contenia impureses (sofre, ferro, arsènic). El fargaire el tornava a fondre en un forn oxidant per eliminar aquestes impureses mitjançant escòries. Aquest procés requeria gran experiència visual: el color de la flama i la superfície del metall indicaven el grau de puresa.
• Colada: El coure refinat es vessava en motlles de sorra o de ferro per obtenir lingots, planxes o barres.
• Forja o laminació: Amb martells hidràulics o manualment, es treballava el coure calent per donar-li forma útil: planxes per a caldereria, fils per a filigrana, o peces per a ferramentes, campanes, o elements d’artilleria.

Condicions de vida dels fargaires:

Les fargues de coure solien estar en llocs aïllats, prop de boscos (pel carbó vegetal) i rius (per a l’energia hidràulica). Això implicava comunitats petites, autosuficients, on la farga era el centre econòmic i social. 

Els fargaires vivien sovint en cases annexes a la farga, construïdes amb pedra i fusta, amb condicions humils però estables mentre la farga funcionés.

Declivi de les fargues:

Cap a mitjans del segle XIX, aquest sistema va entrar en crisi per diverses raons:

• Competència industrial: L’arribada de la siderúrgia moderna (amb alts forns i carbó mineral) i la importació massiva de coure refinat van fer que les petites fargues no fossin competitives.
• Escassetat de recursos: L’excés d’explotació forestal va reduir la disponibilitat de carbó vegetal.
• Canvi tecnològic: Els nous processos electrolítics i de refinat industrial van fer obsolets els mètodes artesanals.

Moltes fargues de coure van tancar-se o es van reconvertir en fargues de ferro, o bé van desaparèixer. Alguns fargaires van emigrar cap a zones industrials emergents (com Barcelona o Bilbao), o van passar a treballar en altres oficis. En el cas que ens ocupa, sembla probable que el nostre montesquiuenc, veient que el negoci de la seva família ja no era rentable, va optar per buscar altres oportunitats laborals a l'altra banda de l'Atlàntic i provar sort a Cuba. 

Com veiem en aquest document, que forma part de la documentació presentada l'any 1817 per Eudald Bach i Heras per obtenir la llicència per anar a Cuba, feia de peroler. A la documentació, consta que aquesta és la feina que vol seguir exercint quan arribi a Cuba, al comerç que té Pau Martí, que és qui demana que vagi a la seva botiga de l'Havana per ajudar-lo com a mosso.

En aquest moment, Eudald Bach i Heras és solter, té 20 anys i el seu pare signa l'autorització per tal que pugui viatjar a Cuba. Esperem que li anés bé en el seu periple americà. L'última notícia que tenim d'ell és que va anar a Santiago de Cuba, segons un llistat de catalans que van emigrar a Cuba que apareix al treball de Pablo Tornero, "Comercio Colonial y Proyección de la población: la emigración catalana a Cuba en la época del comercio azucarero (1790-1817).