L'ENSENYAMENT AL SEGLE XIX

Per saber com era l'escola a Montesquiu des de finals del segle XIX fins a le darreries del segle XX, podem llegir el llibre "L’Ensenyament a Montesquiu: 1875 – 1975" de José Antonio Molina Moreno, en el que trobarem molta documentació. De totes maneres, trobem una visió potser més subjectiva, però de primera mà en l'article publicat al Diari Català l'any 1879 en què es critica al professor encarregat de l'ensenyament als nens de la població en aquella època. 

Aquesta és la transcripció literal del que es va publicar referent al nivell del professorat de les escoles de Montesquiu i Sant Quirze. 

Montesquiu 25 d’Agost de 1879.

 

Los treballs del ferrocarril en la part compresa entre Torelló y Sant Quirze de Besora adelantaven à molta rapidés. Mes de cinc cents homes hi treballan dia y nit per a completar l’explanació, y si no hi ha algun entorpinment imprevist, dins de la primera quinzena del pròxim Setembre lo xiulet de la locomotora vindrà à interrompre las anti-liberals plàticas dels aventajats deixebles d’En Caixal, que regentan la diòcesis de Sant Quirze y de Montesquiu.

Y, ja que habem comensat, murmurem una mica.

Vosté no pot imaginar-se, senyor director, quina mena de gent es la aqui destinada à ilustrar à los endererrits habitants d’aquesta comarca.

A Sant Quirze hi tenim un mestre de estudi: tant liberal que no ha volgut jurar la Constitució que actualment nos regeix; tal vegada s’estranyarà vosté de aquesta tolerancia de l’actual govern, tolerancia que jo estich molt lluny de condemnar, lamentantme que l’hagi limitada al mencionat mestre d’estudi; pero la seva estranyesa acabarà dihenti que aqueix mestre es un capellà. Aquest, que sembla qu’es amich de viatjar y sobre tot d’anar à romeries com la de Roma l’any passat, ó com la que are’s prepara per’anar à Lourdes, cada vegada que se n’hi va, qu’es molt sovint, deixa l’estudi encarregat à un fadri sabater, ja entrat bastant en anys. ¡Figuris quina pot ser la ensenyansa que donguin à las pobres criaturas de Sant Quirze entre un capellà enemic recalcitrant de tot quant fa olor de progrés y un sabater que deixa lo nyi-nyol y las formes per agafar la doctrina ó ‘l Fleuri!

 

Puig si de Sant Quirze passèm à Montesquiu, veurà que no estem mes adelantats. Lo mestre del primer d’aquests dos pobles à lo menos te ‘l titol de tal, pero lo d’aquest últim punt, que també es capellà, ¡no ‘n faltaria d’altre que no ho fos! no sols no te titol, sino qu’es tant llech que no li deixan dir mes que la missa, perque per això sembla que tothom es bo, y en prou feynas. Aquest es un home de be jaixó si pero tant brut, que tot ell de cap à peus es una llantia. ¡Quin exemple de porqueria pe ‘ls seus deixebles! ¡Anèm després à demanar à ‘n aquestos que ‘s rentin la cara y ‘s tallin las ungias!... Y luego ¡es tant casto!... com que ‘n lo seu estudi (!!!) no permet que hi entre cap noy que no porti calças fins als peus per por de que si ensenyen las camas despertin la concupiscència (!!!) dels seus deixebles (ó tal volta també la seva). Això ‘m recorda aquells sants varons dels primers sigles del cristianisme, que, segons Fray Domenico Cavalca, quant no podian passar per altre punt que tocar à llurs mares, s’embolicaran la mà ab un drap pera que lo contacte de la carn d’aquellas à qui debían la existencia no ‘ls fessin caure ‘n tentació.

Afegeixi à n’això que l’única custura que hi ha entre ‘ls dos pobles està en mans de monjas y estranys després de que los patrocinadors de certas ideas, que son un anacronisme en lo sigle present, tinguin aquí un plantel inacabable d’homes disposats à defensarlas.

¡Quàn voldrà Deu que hi hagi à Espanya un gobern que comprengui que lo primer que necessitan los pobles son mestres ilustrats y que ‘ls remunerí del sacrifici de tenir que viure desterrats entre mitj de gent incapaç de comprendels, donantlos un sou que, no sols los posi à cubert de la necessitat, sino que los hi asseguri l’independència necessaria pera no tenir que sufrir las exigèncias ni ser joguina de mitja dotzena de ximplets que, perque tenen un centenar d’onsas arreconadas, creuhen que tothom s’ha de doblegar devant d’ells!

Aquest article tan crític amb el nivell de l'ensenyament per culpa dels capellans que eren els mestres de l'escola és signat per CAMPFLORIT, que era el pseudònim que feia servir Cels Gomis. Podem treure varies conclusions només amb les poques ratlles que composen aquest article tan irònic i demolidor. Es queixa de la poca importància que es donava al paper de mestre en aquella època i de la precarietat en la que havien de viure. Un altre punt a destacar és que també sembla endevinar-se una al·lusió al tema dels abusos dels capellans envers el alumnes. És sorprenent observar com les coses que passaven fa 150 anys no són tan diferents com les que vivim en els nostres dies. 

Qui era Cels Gomis?

Cels Gomis i Mestre era un enginyer que s'encarregava de la construcció de la via del tren i que l'any 1879 vivia a Montesquiu en exercici de la seva feina. 

Però Cels Gomis no només era enginyer, era un intel·lectual lligat al moviment anarquista, a més de dedicar-se a recollir les tradicions i el folklore  popular català. 

Tenim la sort que, mentre va viure a Montesquiu, va escriure un seguit d'articles que es publicaven al Diari Català, en què ens explica els esdeveniments i anècdotes de Montesquiu i podem fer-nos una millor idea de com era la vida al poble. Ens descriu una societat rural, amb un fort caciquisme i en que les condicions de vida no eren les més còmodes per als seus habitants, als que descriu com a "endarrerits". 

El Diari Català va ser el primer diari escrit en català, fundat per Valentí Almirall el mateix any 1879 i que es va publicar fins el 1881. Aquest diari era clarament catalanista i liberal, el tipus de pensament que també defensava Cels Gomis. 

Gomis també va pertànyer en aquella època a l'Associació Catalanista d'Ecursions Científica, de la que era el delegat a Montesquiu i des d'on escriurà alguns dels seus articles per a la revista de l'Associació (Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana). 

Per tota aquesta feina que va fer, val la pena tenir un record per aquest home que va viure una temporada a Montesquiu i va ser dels primers a denunciar les pobres condicions de vida dels seus habitants.